martes, 26 de enero de 2010

EL NEN DE LES TIRETES


Avui se m'ha mort un ganivet. Ha passat de sobte, en un instant; el tenia agafat ben fort entre els dits, quan ha decidit partir-se en dos; només amb un petit cop contra un osset de pollastre. Tan sols això, res més, un cop insignificant, com altres mil més donats. No obstant això, avui, el fred acer s'ha trencat com un fràgil vidre.

I lamentablement m'ha passat a mi, i no a qualsevol ajudant o pinche sobre qui descarregar la ira reconfortant, maleït sigui, ni aquest consol tan pobre m'ha quedat. La mort d'un ganivet, és sovint sorprenent; de vegades dons amb ells cops absurds, o se't cauen a terra i reboten com si fossin de goma, o clavant-se al peu, sense cap mena de contemplació, i no es trenquen. No obstant això, en un altre moment, el més mínim cop, qualsevol lleu tensió, i es divideixen en dos trossos netament, amb tan sols una breu nota metàl·lica, gairebé musical.

Quan passa una cosa així, no puc evitar que la meva ment voli cap a temps llunyans, i recordo les meves primeres relacions amb els ganivets. Aquells eren llavors l’eines de les meus mestres; ganivets rústics de color fosc, que tacaven les llimones al tallar-les i que a pesar d tot, tenien el tall com autèntiques fulles d'afaitar.

Gairebé tot el món, sent certa fascinació al observar amb quina rapidesa els cuiners, picolem verdures i llegums. Als tretze anys jo també vaig sentir aquesta fascinació, per això, aprendre a tallar així, va ser el primer dels meus objectius, i com que tenia massa pressa per aconseguir-ho, no hi havia dia que la meva sang, no esquitxés la taula de la cuina; aviat van començar a dir-me el nen de les tiretes.

Amb el pas del temps, els ganivets d'acer fosc i mànecs de fusta, varen anar desapareixent de les cuines, substituïts per brillants acers inoxidables que no calia assecar després de rentar-los. De la mateixa forma, la presència de tiretes en els meus dits, també es va anar fent, com a mínim, menys habitual. Per aquesta època, els inicis immediats a la meva entrada a l'ordre dels cuiners professionals, el meu pare, gran xef on n'hi hagin, em va regalar un joc de ganivets que va fer portar de Suïssa. Un estoig amb sis magnífics acers alemanys, els dels ninotets bessons; autèntiques joies que tallaven com làsers i que pesaven gairebé res. Aquells van ser els meus primers ganivets personals, i em sentia tan orgullós d'ells, que no deixava que ningú els toqués, ni tan sols l'esmolador, que els mirava amb cert menyspreu. Amb el pas dels anys, que no són pocs, d'aquells ganivets, es van anar trencant, algun va desaparèixer més o menys misteriosament; en qualsevol cas, cada baixa, em va provocar un gran disgust.

Ara, el ganivet trencat dorm dins un calaix del meu escriptori, endreçat, com una nina d'aquelles que li falta un braç, i que ningú no té prou cor per llençar-la a les escombraries. De tant en tant, l’agafo entre els meus dits i apropo les dues meitats com si fos possible enganxar-les, per art de màgia, sentint dolor autèntic per la seva separació. Mentre ho faig, em recolzo en l’agradable record d'aquells primers anys, en què una recepcionista rossa, em va posar el mot de el nen de les tiretes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario