lunes, 25 de enero de 2010

UN HOME ANOMENAT MARMITÓ


marmitó marmitona


1
m. i f. [LC] [PR] [HO] Rentaplats, 1 .
2
m. i f. [LC] [PR] [HO] Persona que està al servei del cuiner


Vaig conèixer un marmitó,
que solucionava el problema dels estris massa bruts, llençant-los per la finestra que tenia al costat de la pica, i que donava directament al riu. Cassoles, perols i paelles greixoses, desapareixien gairebé de sobte, en la turbulenta corrent. Per desgràcia per a ell, un dia calorós d'estiu, el cabal del riu va baixar més de l'habitual, i allà, al llit fangós de la vora, apareixien , com víctimes d'un crim passat, tots aquells estris, que un dia o altre, havíem trobat a faltar. Va resultar ser aquell, un mal marmitó.

En altra ocasió, i altre lloc, vaig conèixer un marmitó extremeny, d'uns quaranta anys, que un cop em va perseguir, per tot el restaurant, amb una pesada paella de coure a la mà, i la malvada intenció de partir-me el cap amb ella . Sembla ser, que el pobre home, estava absolutament convençut que jo embrutava més trastos del compte, amb l'única intenció d'amargar-li la vida. El pitjor de tot, i més greu, és que aquell tipus, feia metro noranta i devia pesar mes de cent quilos. Va ser un mal tràngol. Aquell no era un mal marmitó, però per descomptat, era molt mal pensat i tenia un caràcter una mica irascible.


La veritat, és que és realment difícil trobar un bon marmitó, tant o més que a un bon cuiner, i en una cuina, es nota quan hi ha un bon marmitó, però encara es nota molt més quan no n'hi ha. I és que el treball de marmitó és realment dur, poc valorat, i normalment,
solitari. Sovint, els treballadors del fregall, són desplaçats cap a les profunditats més ocultes de les cuines; fins i tot se'ls tanca en soterranis o diminuts cubicles de blanques rajoles esquerdades. Aquests homes, perquè solen ser sempre homes, exerceixen una professió que a més no els portés a cap progrés social ni econòmic; a través de la pica, només s'arriba a una altra pica.

Vaig conèixer a un altre marmitó en un altre restaurant on hi havia una magnífica col·lecció de cassoles i paelles de coure estanyat; peces precioses, de gran valor, però molt difícils de mantenir-les netes. Aquell home, preparava una pasta composta de vinagre, pebre vermell, detergent, oli d'oliva i quelcom ingredient més, que es reservava en secret; i amb allò , fregava i fregava els atuells, fins que aquests lluïen com nous. Quan va marxar, els cassons varen plorar la seva absència i mai van tenir esplendor semblant. Aquell era un molt bon marmitó.

A principis d'aquest estiu, vaig quedar-me sense marmitó. Vaig cercar i cercar sense trobar substitut. Ningú vol ficar-se a fregar estris. Tan sols s'acostaven a demanar treball emigrants indocumentats, que no podien ser contractats. D’antre els milions de treballadors de l'INEM, aparentment cap estava interessat en la nostra oferta laboral. La plaça de treball va seguir lliure un parell de setmanes. Un dia va aparèixer un jove i va ser admès; al cap d'uns dies, va arribar molt tard, a mig matí, completament col·locat . Li varen donar el compte. Gairebé immediatament, va aparèixer un altre jove amb bon aspecte. A la setmana, la policia va venir a detenir-lo, ens varen dir que havia robat en un restaurant veí. Afortunadament, a meitat de temporada, contractarem a un tipus, que encara que aparentment, era completament cretí, feia el treball amb raonable eficiència.

De vegades, m’acosto a la gran pica a fregar unes quantes olles. Gaudeixo com un bugader xinès netejant els culs negres de les cassoles, desincrustant restes de menjar al fons d'olles i paelles. És fascinant passar els estris sota el raig d'aigua tan calenta que et crema les mans, deixar-los lluents i posar-los a escórrer apilats uns sobre els altres. Gaudeixo posant-me xop com una sopa, suant la cansalada sobre un pou escumós, que engoleix eficaçment totes les misèries de la cuina. I és que fregar, pot ser un plaer, això sí, només si ho fas voluntàriament.

Un altre día, vaig agafar un marmitó pel coll i
vaig enfonsar-li el cap dins l'aigua sabonosa de la pica; volia ofegar-lo per que em tenia fins els nassos, i també, per que ell no pesava més de cent quilos. Però aquesta, aquesta és una altra història....

1 comentario:

  1. Hola,m'ha agradat la teva historia sobre els marmitos, jo mateixa vaig traballar de marmitó, terminaba la feina molt agotada, les ungles trancades,pero m'agradaba deixar la cuina com un mirall, els plats en el seu lloc i en ordre de mida,la cuinera i companya en la cuina estaba molt contenta amb me, peró ho vaig deixar perque a vegadas em sentia que no era ben remunerada.
    Fins i tot, estic orgullosa de la meva feina.
    Felicitats pel bloc.

    ResponderEliminar