lunes, 27 de julio de 2015

40 Anys a la cuina

Setmana passada vaig fer 53 anys, i com que vaig entrar per primer cop a una cuina amb 13, vol dir que fa 40 anys que faig de cuiner. Son molts anys per qualsevol cosa relacionada amb la vida d’una persona, quasi la midat,  seguen mitjanament optimista. El que tenen els números rodons es això, que son contundents, 40 anys !! . Penso en la primera cuina, fosca, a segons quines hores tenebrosa, amb totes taules de fusta i els fogons de carbó, un xef sempre empipat que em feia fregar la cuina cinquanta vegades al dia. Després un altre cuina, i un altre , i un altre, de carbó, de gasoil, de gas, d’inducció ..., quasi sempre vora la mar.  Aprenent, ajudant, cuiner, cap de partida, segon i pam : xef. A partir d’aquí, l’historia continua per diversos i diferents hotels i restaurants, alguns de propietat i altres, la majoria, no. Al 86 vaig guanyar el campionat d’Espanya de Salses al Palas de Madrid; al 92 vaig publicar el meu primer llibre, “Como sobrevivir en los restaurantes y disfrutar en el intento”, primer assaig humorístic sobre el mon culinari publicat en espanyol;   al 93 vaig ser el primer en organitzar unes trobades entre els  millors xefs de Girona, i el trofeu “Tallant d’Honor de la Cuina Gironina”;  a l’any 2000 vaig publicar el meu segon llibre, “Girona Cuina a Cuina” , que va obtenir el premi al millor llibre de cuina escrit en català al Gourmand World Cookbook Awards.  Vaig ser cuiner de castells i palaus, i vaig ser el primer a Girona en crear sinergies entre el mon de la musica i la cuina, jazz, opera; vaig ser col·laborador habitual de la majoria de revistes especialitzades de l’època, Gourmets, Sobremesa, Restauradores .... Uff, moltes coses, 40 anys de foc.

La cuina ha canviat molt, les instal·lacions, i el que es cuina en elles. Els cuiners de la meva generació hem tingut la gran sort de viure el que ha estat  tal vegada un dels períodes mes intensos de la historia de la cuina, nomes comparable potser amb el que va ser l’era Escoffier i la creació de la cuina moderna tal com avui l’entenem. Vaig viure l’arribada de la nova cuina, vaig entrevistar, mentre cuinava amb ells,  per la revista Restauradores  als grans màsters d’aquell univers, tipus com Jacques Maximin o Alain Ducasse, entre altres, i entendrà  que la meva cuina tenia que anar en aquella direcció. A finals del 80 es desencadena la folia per la cuina, els cuiners som la pera, i comencem a sortir per tot arreu. Un dia, després de  un dinar, o un tast de vins, no recordo, l’amic Joan Roca, que feia poquet havia obert el celler amb el seu germà Josep ( tots dos personatges fonamentals en la cuina catalana ) hem va presentar un noi de la nostre edat que es deia Ferran Adrià.  Tot va canviar a una velocitat estremidora. Un altre moment fonamental per mi, decisiu, transformador, va ser el descobriment de la consciencia culinària nacional, com un fet identitari propi de la nostra cultura, sentir-me cuiner català, empordanès. La clau de volta va ser Jaume Fabrega i la seva obra gegantina sobre la cuina catalana en la que  vaig endinsar-me  fins quedar embegut  d’ella. 


I amb això estic, cuinant, ara des de el restaurant Rosa dels Vents del Salles Hotel Cala del Pi, un lloc meravellós sobre el mar, que es el quart  hotel de cinc estrelles en el que faig de xef. Qui ho havia de dir ! si hem veies el meu pare, que també era xef, estaria ben content, orgullós,  segur;  per ell, no hi havia res millor al mon que ser cuiner. No se que dir, segurament es una afirmació exagerada, tot i que us puc garantir, que el fet de ser cuiner, va mes enllà de un fet purament professional,  pro aquí continuo, després de 40 anys. 

miércoles, 11 de febrero de 2015

La ultima chuleta



Si cualquier parte del cerdo es apetecible de una u otra forma,  la chuleta es con toda probabilidad la que mas espacio ocupa en el recetario domestico. Ya sea en su forma original o despojada de su hueso, en forma de lomo,  su presencia en la carnicería es siempre destacada. Lo cierto es que se trata de una pieza suculenta, deliciosa, siempre y cuando, eso si,  este cortada y cocinada debidamente.  Hay que evitar a toda costa esas chuletas raquíticas cortadas a maquina, alineadas en los cofres frigoríficos de las grandes superficies.  La chuleta de cerdo ha de ser gruesa, contundente, pesada. Las mejores son aquellas que se acercan  al cuello,  la de los dos colores, que así lapiden los entendidos.

Asada en la parrilla, salteada en la sartén o a la plancha, con el fuego bien vivo que dore la carne conservando los jugos interiores, y sazonada con ajos, cebollas, chalotas,  tomillo, romero , laurel, cerveza, vino , sidra etc, que duda cabe que es un bocado suculento en su falsa humildad.  Por alguna razón es una delas comidas favoritas del gran gourmand Homer J. Simpson, junto con los donuts, las hamburguesas, los cacahuetes tostados con miel,  y cualquier otra cosa que engorde. De hecho, hay un capitulo titulado "La ultima chuleta" en la que Marge se emociona  cuando Homer le cede la ultima chuleta de la bandeja. La entiendo perfectamente !!






lunes, 9 de febrero de 2015

El Xef , de Simon Wroe


Treballar a la cuina no havia estat mai una primera opció per quasi ningú. Encara que avui aquest fet sorprengui, donat el gran prestigi social dels cuiners que fa tan atractiva aquesta professió; el cert, es que els cuiners d’una determinada edat, sabem, per que lo hem viscut i patit, anys enrere , tampoc tants, a la cuina nomes anaven a parar aquells que no podien anar a enlloc mes, ja sigui per no tenir cap preparació acadèmica,  molta necessitat econòmica , provinença desafortunada o com va ser el meu cas, una mena d’herència familiar irrenunciable.

El fet, es que les brigades de cuiners,  acaben sent formades per una col·lecció de personatges diversos en les seves peculiaritats i les cuines,  autèntics   territoris hostils a on la terrible calor i  la duresa del unes jornades laborals molt properes al esclavatge.  Tal vegada per aquestes mateixes condicions extremes,  l’ambient de treball a les cuines, les relacions humanes entre els membres culinaris,  eren extraordinàriament  intenses en tots els sentis. La duresa o crueltat mes terrible e innecessària,  anava de la ma amb la camaraderia  mes inquebrantable. A mes d’un gran orgull gremial que feia, i fa, comprensible l’acceptació de unes condicions de vida difícilment assumibles per persones sensates. 

Tot això queda ben reflectit en la novel·la El Xef, de Simon Wroe,  publicada per Edicions 62.  Tots els cuiners que la llegeixin, trobaran entre les seves planes nombroses situacions,  reflexions,  arguments que coneixen be. Esta clar que l’autor, a treballat en una cuina i això don veracitat, credibilitat a una gran historia plena de emocions, de sensacions que explica les vivències de un noi jove, aspirant a escriptor, que fuig dels seus dimonis personals i familiars treballant en  la cuina de un local aparentment notable. Allà descobrirà les misèries del treball culinari que l’enfonsaran en les misèries mes terribles i en una complicada trama a on es barregen tota mena de sentiments humans.


Una gran novel·la, en fi, a on el  sadisme, masoquisme i masclisme,  van de la ma del humor mes macabre en una historia que t’atrapa des de la primera pagina.

jueves, 27 de noviembre de 2014

La cuina del 1714 , de Jaume Fabrega




Quant parlem de cuina, ho podem fer referir-nos a diverses qüestions.  La cuina es la habitació de la casa a on es preparen els aliments; també es diu cuina del aparell destinat a la cocció, els fogons pròpiament dits; o en un sentit  mes ample, parlem de cuina quant es referim a la forma en que elaborem, cuinem,  els aliments. En aquest cas, l’accepció cuina inclou una gran quantitat de significats.  Parlem de cuina per suposat,  quant ho fem sobre els aliments i les receptes o  tècniques per cuinar-los; també ho fem quan parlem sobre l’origen de aquets productes, la gent que els fa possibles, pagesos, ramaders, industrials, i aquells professionals que fan d’intermediaris, que els posen al nostre abast degudament preparats, els carnissers, pescaters,  artesans de tota mena;  i finalment, lògicament, parlem de cuina al referir-nos als que fan realitat l’últim procés, la  transformació definitiva del producte natural, en aliment humà, els cuiners.

I quant parlem de tot això, de la forma en que uns i altres es relacionen, i com entenen cada u d’ells el seu ofici,  parlem de  la cuina de un país, d’una nació.  I aquest cuina serà un fidel reflexa de la forma de ser de la gent que composa aquest poble. S’ha escrit sovint que la cuina es el paisatge a la cassola, es ben veritat, pro no es tracta pas nomes del paisatge físic, si no del humà, d’aquell que composa la diversa gent que l’habita, de tots ells, gent del camp, del poble o la ciutat; gent benestant,  humils, aristòcrates, clèrics i seglars. Per tant, si sabem com entén la gent d’un país la cuina, el menjar i beure, la gastronomia o com sempre s’ha dit al nostre país : la teca tindrem una bona descripció de la fisonomia nacional. 

Aquí rau la gran importància de aquest llibre de Jaume Fabrega, perquè ens ho explica tot sobre la cuina del 1714, i per tant, com érem els catalans de l’època, com visquérem, quins son les nostres arrels.   La cuina del 1774 – molt ben editat per Viena Edicions, cal dir-lo – es una obra fonamental que calia que algú escrivís;  i no podia ser qualsevol, tenia que ser un autor de solvència constatada, de credibilitat absoluta com en Jaume Fabrega, que ha fet de la seva obra referencia obligada per tots aquells que ens interessi la cuina catalana per una ho altre rao. Catalunya no es pot permetre tractar un tema tan fonamental sense un rigor absolut. La cuina del nostre país es un fet identitari, tan substancial, com la llengua, i per tant, ha de ser tractar amb gran respecte i seriositat. 

Mes encara tractant-se d’un llibre que ens descriu, perfectament, la cuina d’uns moments en la nostre historia com nació plens de gran agitació, no nomes pels fets bèl·lics, la devastació borbònica que arrasa Catalunya, si no també pel impàs de la cuina medieval i renaixentista,   cap a la cuina moderna, aquella que avui dia, en gran mesura, encara tenim.  En Jaume Fabrega ens fa , com sempre, una acurada explicació no nomes de les receptes pròpies del 1714, si no dels ingredients, dels cuiners, dels comensals, domestics i publics,  de tota mena, dels escriptors i de tots aquells personatges que configuraven la realitat social, i per tant culinària de la Barcelona i Catalunya de l’època.  Ens fa relat de la quotidianitat del carrer, dels botiguers, mercaders, confiters, cuiners, etc; ens descriu una ciutat oberta al mar , completament cosmopolita,  plena de vida comercial i industrial. La ciutat de l’alegria. Una terra acollidora de múltiples influencies estrangeres, italianes, holandeses, angleses, que van formar part de la cultura pròpia del país.

Es la nostre historia, una historia que ens havia estat segrestada, menyscabada,  durant molts anys, soterrada per a moltes generacions de catalans i que ara, afortunadament,  surt  a la llum. Amb el decret de Nova Planta, la cuina catalana, com tantes altres qüestions identitaries,   va quedar orfe de cap mes publicació, en un intent de fer desaparèixer la memòria del país. Fins el segle XIX, nomes els frares cuiners escrivien els seus receptaris per salvaguardar els coneixements heretats. Celebrem dons la presencia a les llibreries de tots els llibres que amb la celebració del Tricentenari estant apareixent, i gaudim descobrint d’on venim,  qui som i per que som així.  Passejant de la ma de Jaume Fabrega pels carrers del Born, podrem intuir l’aroma saborós de la cuina del 1714.  


viernes, 15 de agosto de 2014

2ª Noche Solidaria Sallés Hotel & Spa Cala del Pi 5*


Estoy encantado de compartir con vosotros que el  próximo 25  de  Agosto, a las 20h , celebraremos   la 2ª Noche Solidaria Sallés Hotel & Spa  Cala del Pi 5*.

Aquí tenéis toda la información.

Se trata de una velada  en la que recaudaremos fondos a favor de la AECC- Cataluña contra el cáncer de Girona.  La AECC es una institución de carácter beneficio sin ánimo de lucro, declarada de utilidad e interés público. Esta asociación se constituyó en Girona en el año 1953.Su misión fundamental es la lucha contra el cáncer para  disminuir su impacto, mejorar las condiciones de vida de las personas que lo sufren y muy a destacar su compromiso a través de la Fundación Científica AECC a través de la cual han invertido ya, gracias a las donaciones, un total de 14 millones de euros durante el año 2013 en la investigación oncológica.

Por ello la Cadena Sallés  conscientes de la importancia de esta organización y la inmensa aportación que hace a nuestra sociedad y muy especialmente a nuestros niños , ha firmado un acuerdo de colaboración que da como fruto esta primera velada a favor de la AECC- Cataluña contra el cáncer de Girona. La primera de varios actos que se  celebraran a lo largo del 2014/2015.

Para esta velada hemos preparado una degustación gastronómica del restaurante del hotel, el Rosa dels Vents,  dirigido por nuestro chef Enric Herce. Disfrutaremos de la colaboración y actuación especial de la cantante Lucrecia y la exposición y presentación de las diferentes empresas que nos ayudan a hacer posible esta noche, regalos y sorteos de nuestros patrocinadores, sorpresas y muchas cosas más.

Todo ello con la ambientación musical de La ambientación musical  DJ Isaac, con una sesión creada expresamente para esta ocasión, y la colaboración de nuestro cantante de cabecera, Ulises Orduñez.
La Cadena Sallés  comparte con todos vosotros  esta frase:
“Comprometidos con la investigación, comprometidos con la vida “
(Fundación Científica AECC- Cataluña)



                                                                                                  

lunes, 30 de junio de 2014

Cocina y música, una historia americana





Es fácil caer en los tópicos al hablar de la cocina americana, nord americana;  y esto es así  por que la imagen que nos llega es casi siempre la que proviene del cine o  la televisión, imágenes que no son mas que postales  que describen un paisaje muy limitado de la realidad física, social y cultural de los EEUU. A poco que nos interesemos, en seguida nos daremos cuenta de que además de las grandes producciones de Hollywood, los mitos musicales de ayer y hoy, la Coca-Cola, los tejanos, los comics, el básquet,  los Corvette y las Harley Davidson, entre otros símbolos muy característicos, los EEUU son también un país con una gran riqueza cultural que además, exporta con  facilidad a todo el mundo, con la particularidad, que el mismo tiempo, es capaz de absorber todo tipo de culturas con naturalidad, siendo esta ultima característica, seguramente, una de las causas de su éxito como nación.

Lo mismo sucede con la gastronomía, lejos de los tópicos que nos llevan a creer que los americanos solo se alimentan con hamburguesas, hot-dogs, pizzas, batidos y grandes helados, lo cierto,  es que la cocina tradicional de los Estados Unidos, es una gran cocina llena de diversas  complejidades que provienen de sus múltiples orígenes. Fiel reflejo de la multiculturalidad de los diferentes grupos de emigrantes que formaron el país originalmente, llegados de lugares tan dispares como Europa, Asia o África, cada uno de ellos aportando sus propias costumbres, técnicas e incluso productos, sumado a las experiencias culinarias de los nativos americanos y los alimentos que estos usaban, como el pavo, las patatas, el maíz o los pimientos, el recetario tradicional americano se formo como un gran mosaico culinario, que estado a estado, se muestra con matices distintos,  dependiendo de donde fueran sus influencias mas determinantes. 

Un ejemplo bien descriptivo de todo ello, es la historia de uno de los platos iconos de la gastronomía moderna norte-americana, que además, ha exportado a todo el mundo: la hamburguesa. 

Los orígenes de este conocidísimo bocadillo se sitúan en el costumario culinario de los tártaros rusos, que ablandaban trozos de carne de res bajo la silla de su caballo. Ello dio lugar al steak tartar, o filete tártaro, cuya primera referencia es recogida en los libros de Marco Polo. En el siglo XVII, los barcos procedentes de Rusia que llegan al puerto de Hamburgo, denominado en aquella época el “puerto ruso”, por la gran presencia de ciudadanos de aquel país, traen consigo las recetas y costumbres de Rusia, y con ellas, las del tartar.  La importancia del puerto de Hamburgo es creciente y con la llegada del vapor, se convierte en el mayor origen del flujo migratorio europeo hacia América.  De esta forma, la primitiva hamburguesa evoluciona en los restaurantes del nuevo mundo; primero pareciéndose mucho a la receta original, servida cruda con cebolla y otras verduras, y posteriormente pasa a ser cocinada a la parrilla con diferentes salsas hasta llegar al sándwich actual,  que tanto éxito ha tenido y tiene.  Un apasionante recorrido por diferentes países y culturas.  


Como la cocina tradicional americana, la música que se puede considerar como estadounidense, ocupa un amplio catalogo de géneros musicales que provienen directamente de la confluencia de la musicalidad propia  de los nativos,  original del país, más las múltiples aportaciones de la diversa  emigración. El blues, como roots músic o música de raíz, es probablemente el genero musical que mas ha influenciado en la historia de la música americana, tiene su origen en las raíces de la música del África oriental propia  de  los esclavos que trabajaban los campos del bajo Mississippi;   se desarrollo después a través de los espirituales, la música antillana de  los criollos de Nueva Orleans, el góspel, junto con las rimas inglesas, baladas escocesas e irlandesas,  y mas tarde, ya en plena interrelación con la música blanca europea, la tradición musical de occidente, formo parte de  casi toda la música folk, popular, de los EEUU como el ragtime, bluegrass,  jazz,  rhythm and blues, o el rock and roll de los años cincuenta.