El corball és un peix d'aspecte rude i malcarat.
Lluny de l’elegància lluenta de llobarros o orades, o de la vistositat
acolorida de pagells i déntols, el corball es vesteix d'un gris terrós i trist
que el fa semblar, equivocadament, un peix de segona categoria, marginal, de
raval marí, sense un valor estètic que faci entendre la seva veritable posició entre els
peixos de la nostra costa. I és que el corball, malgrat la seva fosca aparença,
és un dels colossos dels nostres mars, i la seva, cada vegada més escassa
presència, en els taulells de les
peixateries, fa que la seva aparició en les cuines sigui sempre motiu de festa
gastronòmica.
I és que el corball és probablement el millor o un dels
millors peixos possibles a la nostra cuina. Deia Josep Pla que de tan bo que
era, fins i tot havia perdut el gust de
peix; curiosa definició, que tot i això, respon al fet que certament, el gust de la
carn del corball , fins i tot la seva textura, és sensiblement diferent a la d'altres congèneres marins, també molt apreciats,
i això fa que la seva degustació, sigui una autèntica experiència gourmet.
Imagino al corball nedant solitàriament, amb cara de pocs amics, i una ganyota groga a
la boca, cercant alguna presa, o potser,
només brega, com un perdona vides de
barri marginal.
