martes, 23 de febrero de 2021

Estimada Valentine



La vaig conèixer una tarda d’hivern , en un temps ja molt llunya, a la tornada de l’escola. Jo tenia tretze anys, i des de aquell afortunat moment, va formar part de la meva vida. Va arribar a mi sobtadament, sense ser demana-da ni esperada, tan mateix, des de que ho va fer, va despertar-me quelcom que jo no havia descobert encara: el plaer de l’escriptura.  Fins que els nostres camins es van creuar, el fet d’escriure era nomes el compliment de una tasca quotidiana i quasi sempre poc agraïda, gens gratificant, que consistia en tot el relacionat amb l’escola.  A l’hora, la afició d’escriure va descobrir-me la de llegir, com si totes dues coses anessin plegades, de la ma, cosa evident pro difícil d’entreveure a aquella edat. Per tant, la meva estimada Valentine es  responsable de bona part del que soc culturalment avui en dia, al menys de tot el que no ve donat per la genètica, la educació familiar i altres qüestions derivades d’allò que diuen que som:   la suma de la individuïtat i les seves circumstancies.  

No va ser fàcil. Al principi, el seu teclat flotant blanc i negre —encabit en una lluenta i cridanera carcassa vermella que era la rialla dels meus companys, propietaris tots de maquines d’escriure de colors que anaven del gris mes anodí al negre mes absolut— mes aviat en semblava un laberint irresoluble de lletres disperses en el mes absolut caos, que un endreçat sistema d’escriptura. Vaig necessitar hores de avorridíssima practica rutinària, abans no vaig trobar les dreceres adequades per on transitar en mig d’aquell abecedari   amb una certa soltesa. Llavors tot va canviar. Ja era la meva amiga, la meva companya. Junts vam aprendrà a escriure. Be, d’escriure ja en sabíem, tampoc massa, pro el suficient per expressar-nos en la normalitat diària; el que vam començar a fer plegats, es aprendre a redactar, que es ben be un altre cosa. I de  tant en tant, quan llegia un llibre que m’agradava molt, la mirava com qui mira un amic íntim, i li preguntava: Quan escriurem així tu i jo? I ella, somrient amb les seves tecles lluentes, semblava que em digues —No ho se noi, trigarem molt, esta clar, pro segur que ho aconseguirem!— 

Amb el pas dels anys, la meva estimada Olivetti va significar molt per mi. Sempre va estar al meu costat, esperant amb paciència fidel  dins la seva funda rígida, tan vermella com ella mateixa, quan la vaig necessitar. Va ser molt temps la meva millor amiga, i també, per que no dir-lo, la pitjor enemiga en ocasions. Tot sovint mentre escrivien plegats em feia somriure, satisfet i content d’allò que quedava imprès sobre el paper a cop de tac tac tac tac, i altres cops es convertia en la mes mordaç dels meus crítics, i el so del martelleig ininterromput semblava mes aviat una rialla sarcàstica.  Gracies a ella vaig habitar  les aventures mes dispars a traves de histories i personatges, fins a arribar a sentir quasi com en carn pròpia totes les emocions que aquets visqueren. Junts van viatjar en canoa pels rius mes perillosos del Amazones, esquivant la trobada amb salvatges antropòfags; vam fugir a traves de la nit mes fosca de la màfia pels carrers de Chicago, vam travessar deserts i pujar muntanyes, van viure en fi mil aventures creades en la solitud de la meva habitació infantil, juvenil i prou temps després. 

Van ser moltes hores de intensa creativitat, molts dies, moltes nits. Tot sovint, en mig de la febrada inspiradora, no sabria distingir que de tot el que escrivíem sorgia de mi o directament d’ella. Un cop perduda la noció del temps, quan les hores passaven i passaven sense interrupció, i el clímax literari s’allargava com una mena de sensació d’irrealitat, junts fins i tot havíem arribat a passar por de ser víctimes dels nostres personatges, alguns d’ells violents, imaginaris, pro temibles, en ser ferits en una baralla portuària, un crim passional, una venjança, imaginar ser assaïnats per la nostra creació. Això no ens va impedir mai seguir endavant, de vegades amb el dits tremolant sobre el teclat, plens d’emoció, excitats per el que ocorria al paper, creant nous personatges, noves trames, noves histories, sempre amb la dubta constant de si algun dia arribarien a concretar-se en les pagines d’un llibre recent publicat, o anirien a parar com tantes altres al calaix fosc on reposen un faig de vides imaginades. 

Quan estàvem junts, la meva estimada Valentine i jo, quan acaronava amb els dits juganers  les seves tremoloses tecles, no podia deixar de sentir-me estranyament excitat. Era com si la meva ment creadora sortís del seu cau material i es passeges per un entorn immaterial sense contorn definit, un espai adimensional  sense regles físiques, sense lògica, sense sentit, cap sentit. I en aquest  espai eteri tractés de imaginar, de donar-li cos i forma, anima i substancia a algunes paraules primer, després frases que completessin accions que al moment creessin histories, histories, histories d’algú, histories que jo recolliria i traslladaria al mon material a traves del paper que rodolava dins Valentina, l’estimada Valentine que restava en respectuós silenci esperant  la senyal dels meus dits.  Era en aquell moment, quan sobtadament s’encenia la llum de la inspiració,  que en un rampell d’inesperada felicitat m’abocava cap ella somrient diguent-li: anem estimada!