Un altre llibre de Jaume Fàbrega en molt poc temps, I
això , es una gran noticia per la salut cultural del nostre país, una mostra
mes de que no tot esta perdut. En aquest cas, es tracta d’un apassionant llibre
que recull no nomes les receptes, si no la manera d’entendre la cuina, la
gastronomia dels monjos del nostre país i dels països veïns. I tractant-se de
un treball de Jaume Fàbrega, es evident que no es tracta pas de un simple
recopilatori, ni molt menys, si no d’un llibre molt complert que ofereix a
l’hora, una gran informació sobre la manera de fer de les diferents ordres monàstiques,
la seva relació amb el territori i la gent dels pobles i l’influencia dels seus
receptaris, coneixements, en la cuina catalana de l’època i per tant, també en
l’actual. Per suposat, també troben un
bon recull de receptes, i es interesant, sorprenent, descobrir com de be s’alimentaven
tota aquesta gent, en teoria austera i
pobre! De totes formes, això es quelcom que hom ja sospitava, o intuïa.
El mon dels
frares sempre m’ha interessat; recordo quant de vailet, corríem amb els amics
de col·legi per el monestir de Sant Feliu de Guíxols, mencionat varies vegades
al llibre de Jaume, i pujaven d’estranquis a la torre del fum per unes escales
de fusta vella, a tocar les campanes. Tenien el temps just per sortí corrents
abans no arribes el capella ! Mes tard, llegint Las Ruinas de mi convento, de Fernando Patxot, vaig acabar d’afeccionar-me
a les histories de monjos, totes elles, des de les mes fosques, com El nom de
la Rosa, fins a les sentia mes properes, com l’ultima que a entrat a la meva
biblioteca, ara fa un prai d’anys, Rere
els Murs, un obra deliciosa de la Núria Esponellà. L’obra den Jaume Fàbrega, Cuina Monàstica, d'Editorial Mediterrania, m’ha portat de nou
cap a aquest mons de pedres velles i histories apassionants, i ho ha fet des de
el mon de la cuina, que es el meu habitat natural, que mes puc demanar?.
