Estimada Valentine

La vaig conèixer una tarda d’hivern , en un temps ja molt llunya, a la tornada de l’escola. Jo tenia tretze anys, i des de aquell afortunat moment, va formar part de la meva vida. Va arribar a mi sobtadament, sense ser demana-da ni esperada, tan mateix, des de que ho va fer, va despertar-me quelcom que jo no havia descobert encara: el plaer de l’escriptura.  Fins que els nostres camins es van creuar, el fet d’escriure era nomes el compliment de una tasca quotidiana i quasi sempre poc agraïda, gens gratificant, que consistia en tot el relacionat amb l’escola.  A l’hora, la afició d’escriure va descobrir-me la de llegir, com si totes dues coses anessin plegades, de la ma, cosa evident pro difícil d’entreveure a aquella edat. Per tant, la meva estimada Valentine es  responsable de bona part del que soc culturalment avui en dia, al menys de tot el que no ve donat per la genètica, la educació familiar i altres qüestions derivades d’allò que diuen que som:   la suma de la individuïtat i les seves circumstancies.  

No va ser fàcil. Al principi, el seu teclat flotant blanc i negre —encabit en una lluenta i cridanera carcassa vermella que era la rialla dels meus companys, propietaris tots de maquines d’escriure de colors que anaven del gris mes anodí al negre mes absolut— mes aviat en semblava un laberint irresoluble de lletres disperses en el mes absolut caos, que un endreçat sistema d’escriptura. Vaig necessitar hores de avorridíssima practica rutinària, abans no vaig trobar les dreceres adequades per on transitar en mig d’aquell abecedari   amb una certa soltesa. Llavors tot va canviar. Ja era la meva amiga, la meva companya. Junts vam aprendrà a escriure. Be, d’escriure ja en sabíem, tampoc massa, pro el suficient per expressar-nos en la normalitat diària; el que vam començar a fer plegats, es aprendre a redactar, que es ben be un altre cosa. I de  tant en tant, quan llegia un llibre que m’agradava molt, la mirava com qui mira un amic íntim, i li preguntava: Quan escriurem així tu i jo? I ella, somrient amb les seves tecles lluentes, semblava que em digues —No ho se noi, trigarem molt, esta clar, pro segur que ho aconseguirem!— 

Amb el pas dels anys, la meva estimada Olivetti va significar molt per mi. Sempre va estar al meu costat, esperant amb paciència fidel  dins la seva funda rígida, tan vermella com ella mateixa, quan la vaig necessitar. Va ser molt temps la meva millor amiga, i també, per que no dir-lo, la pitjor enemiga en ocasions. Tot sovint mentre escrivien plegats em feia somriure, satisfet i content d’allò que quedava imprès sobre el paper a cop de tac tac tac tac, i altres cops es convertia en la mes mordaç dels meus crítics, i el so del martelleig ininterromput semblava mes aviat una rialla sarcàstica.  Gracies a ella vaig habitar  les aventures mes dispars a traves de histories i personatges, fins a arribar a sentir quasi com en carn pròpia totes les emocions que aquets visqueren. Junts van viatjar en canoa pels rius mes perillosos del Amazones, esquivant la trobada amb salvatges antropòfags; vam fugir a traves de la nit mes fosca de la màfia pels carrers de Chicago, vam travessar deserts i pujar muntanyes, van viure en fi mil aventures creades en la solitud de la meva habitació infantil, juvenil i prou temps després. 

Van ser moltes hores de intensa creativitat, molts dies, moltes nits. Tot sovint, en mig de la febrada inspiradora, no sabria distingir que de tot el que escrivíem sorgia de mi o directament d’ella. Un cop perduda la noció del temps, quan les hores passaven i passaven sense interrupció, i el clímax literari s’allargava com una mena de sensació d’irrealitat, junts fins i tot havíem arribat a passar por de ser víctimes dels nostres personatges, alguns d’ells violents, imaginaris, pro temibles, en ser ferits en una baralla portuària, un crim passional, una venjança, imaginar ser assaïnats per la nostra creació. Això no ens va impedir mai seguir endavant, de vegades amb el dits tremolant sobre el teclat, plens d’emoció, excitats per el que ocorria al paper, creant nous personatges, noves trames, noves histories, sempre amb la dubta constant de si algun dia arribarien a concretar-se en les pagines d’un llibre recent publicat, o anirien a parar com tantes altres al calaix fosc on reposen un faig de vides imaginades. 

Quan estàvem junts, la meva estimada Valentine i jo, quan acaronava amb els dits juganers  les seves tremoloses tecles, no podia deixar de sentir-me estranyament excitat. Era com si la meva ment creadora sortís del seu cau material i es passeges per un entorn immaterial sense contorn definit, un espai adimensional  sense regles físiques, sense lògica, sense sentit, cap sentit. I en aquest  espai eteri tractés de imaginar, de donar-li cos i forma, anima i substancia a algunes paraules primer, després frases que completessin accions que al moment creessin histories, histories, histories d’algú, histories que jo recolliria i traslladaria al mon material a traves del paper que rodolava dins Valentina, l’estimada Valentine que restava en respectuós silenci esperant  la senyal dels meus dits.  Era en aquell moment, quan sobtadament s’encenia la llum de la inspiració,  que en un rampell d’inesperada felicitat m’abocava cap ella somrient diguent-li: anem estimada! 

Marc Ribas: el cuiner que Catalunya necessitava

Sent el nostre un país eminentment culinari, amb una cuina tradicional mil·lenària i havent estat reconeguts,  ja fa uns quants  anys,  el nostres cuiners com els millors del mon, es evident que ens faltava la figura del cuiner mediàtic. Es veritat que tothom  coneix Ferran Adrià, la Carme Ruscalleda, els germans Roca i fins i tot,  molts coneixem una dotzena mes de cuiners,  que son la base sobre la que se sustenta el prestigi de la nostre cuina avui en dia; pro no ens vulguem enganyar, fins fa poc, i segurament per culpa de la relativament poca importància que han donat els mitjans públics al mon de la gastronomia catalana, no teníem cap cuiner mediàtic de debò, el nostre Arguiñano.

Fins l’arribada d’en Marc Ribas: el cuiner que Catalunya necessitava. En Marc reuneix tots els requisits indispensables per ser el nostre gran cuiner mediàtic: es un tipo atractiu, amb una masculinitat esportiva i saludable que l’allunya de la imatge estereotipada del cuiner professional, sense esborrar-la del tot; per que tot i la brillantor dels focus que l’il·luminen, i tot el glamur televisiu, sempre veiem en ell  un cuiner. I es que això es el que es: un cuiner que ha treballat en moltes cuines i s’ha cremat els dits amb molts ferros calents. Un cuiner que estima la cuina tradicional catalana i defensa els seus valors allà on va. Un cuiner que estima els productes i els productors de la terra, ja sigui Terrassa, on viu i treballa, la Girona que tan estima i que el va veure néixer, o qualsevol racó de Catalunya a on vagi, un cuiner que sempre te present d'on ve i a on vol anar. 

Tot això li don la credibilitat que no tenen altres, fa que el respectem com comunicador, pro es que a mes es un tipus simpàtic, amb el sentit del humor just, adequat, mes a prop de Jamie Oliver que d’Arguiñano, mes subtil i suggerent que barroer o explícit, mes angles que espanyol. En Marc es belluga davant les càmeres amb una naturalitat sorprenent, com si les coneixes de tota la vida,  ja sigui en la seva cuina o en qualsevol indret del país, vestit de cuiner o de James Bond, cuinant, comprant o anant en bicicleta. Fa de cuiner, de presentador o de jutge culinari. I fa tot això en per una televisió que finalment, sembla haver entès que al nostre país,  ens agrada molt tot allò relacionat amb la cuina, la gastronomia, tant, que aquets programes, Cuines i Joc de cartes, hagin  estat líders d’audiències contínuament. En Marc diu que la seva estada a la televisió te data de caducitat; esperem que sigui llunyana, per que tot aquest èxit brutal, com ell diria, recau sense cab dubte, sobre les seves amples esquenes. 

Carne Picada

La educación de un cocinero

De Leonardo Lucarelli

Reservoir books

www.reservoirbooks.com

Sinopsis

Nada que ver con genios mediáticos ni historias de papel cuché. Lo que cuenta aquí Leonardo Lucarelli no va de eso. Esta es la vida de un cocinero de los de verdad. Evocando sus inicios como lavaplatos en un garito de Trastevere hasta llegar a joven chef, Lucarelli nos habla de sí mismo y de las personas que ha conocido en un ámbito que oscila entre la libertad anárquica y la disciplina militar, entre lo legal y lo ilegal, para mostrar qué se cuece más allá de la puerta que da a la sala. Del otro lado hay inmigrantes que cobran su salario en negro, aprendices explotados, ayudantes de cocina cocainómanos, maestros geniales, propietarios ineptos, amistades perdidas por culpa de la presión laboral y el afán de hacer carrera. Todos tienen una historia real.

Efectivamente, este no es un libro sobre cocineros al uso; en ningún momento se entretiene en dibujar un paisaje culinario en que lo que prime es la glorificación de los cocineros, la encumbración social de los chefs. Tampoco se entretiene demasiado en vanagloriar la supuesta épica culinaria  tan de moda últimamente, que hace parecer a los cocineros verdaderos gladiadores de la hostelería, un punto de vista generalmente exagerado. Leonardo Lucarelli explica como y por que ha llegado a cocinero  y chef, con limitaciones,  como el mismo reconoce, después. Un camino lleno de contradicciones que el define como la educación de un cocinero, pero que claramente va mucho mas allá. Y el suyo es un punto de vista muy habitual; el mismo que el de tanta gente que llega a la cocina, a la hostelería en general, sin proponérselo previamente. Tan solo por ganar un sueldo con el que pagarse los estudios, o la vida misma; un lugar de trabajo de ultimo recurso, que en realidad, es lo que fue la hostelería desde siempre. Y lo explica crudamente, sin guardarse nada, sin maquillar ningún escenario, sin disimular  ni una sola de las miserias, las suyas, que no son pocas, y las propias del negocio hostelero. Lucarelli explica todas aquellas pasiones humanas que en el calor de los fogones alcanzan, seguramente, un grado superlativo; así, habla descarnadamente del culto al sufrimiento como valor en si mismo, al dinero, al sexo y demasiadas veces a las drogas. También, como no podía ser de otra forma, habla del amor y la lealtad.

Es este por tanto un libro que hay que leer, sobre todo aquellos que estamos involucrados en la restauración, y  encontraremos mucho con lo que identificarnos, y también cualquier lector que quiera disfrutar con una buena historia. Por que no se si esta será la mejor novela del año en Italia, como afirma Antonio d’Orrico en el Corriere della Sera, pero si es una historia plena de emoción, y también humor,  que te atrapa pagina tras pagina. Por cierto, felicitaciones a la editorial Random House Mondadori por haber realizado una bonita y cuidada edición. 

 Random House Mondadori, S.A.

Travessera de Gràcia, 47-49
08021 Barcelona 
ESPAÑA

20.000 Leguas de viaje submarino

Ahir,  tot passejant per “Girona en Temps de Flors”, vam conèixer la llibreria low cost Re-Read.  Mentre miràvem entre les prestatgeries, plenes a vessar de llibres de tota mena,  vaig descobrir aquest exemplar de “20.000 leguas de viaje submarino”.   Era la mateixa edició que jo havia llegit als dotze o tretze anys !! Igual, com si fos el mateix llibre que havia sostingut entre els meus dits en aquella primera lectura. De sobte, al tornar-lo a tenir en las mans,  vaig sentir com tot un reguitzell de records hem transportaven cap a la meva infància lectora amb una claredat absoluta.  Aquelles tardes a la biblioteca de Sant Feliu de Guixols, llegint fins l’hora de tancar. Hores tombat sobre el meu llit  llegint i llegint, gaudint de mons extraordinaris, d’aventures, de tota mena de historia increïbles que es feien realitat al meu cap. Vaig sentir fins i tot l’alegre ingenuïtat de un nen fent un nou descobriment.

Tot s’hem feia present al tenir de nou aquell llibre a les mans.  De fet, aquest títol de Jules Verne, va ser el primer que vaig llegir d’ell;  després, “La Isla Misteriosa”  “Los hijos del capitan Grant”, i quasi tots els demes. M’encantava el mon Verne. De fet, amb la perspectiva del temps, veig que aquell llarg  viatge marí va ser un veritable periple cap a la literatura, el mon dels llibres, un viatge sense fi que dura tota la vida. No va ser la meva primera lectura; abans havia gaudit i molt de la sèrie “Los cinco” de Edy Blyton, a mes dels àlbums de Tintin –que llegia a la biblioteca per que eren molt cars !!-  Pro 20.00 leguas en va obrir la porta cap a lectures     diguem-ne mes adultes, complexes, consistents.  Després ja van venir Jack London,   Robert Lois Stevenson,  Daniel Defoe,  Emilio Salgari ,  i una mica després, Herman Melville i el seu “Moby Dick” – llibre que no vaig ser capaç de acabar en aquell moment, i m’ha fascinat no fa massa temps- etc.  Va ser tan important per mi, que de fet, molts anys mes tard, a l’hora de posar nom al meu primer blog, vaig triar  “El cocinero del Nautilus”

Tot això i mes en venir al cap com un llampec nomes en veure la portada d’aquest exemplar,  que per suposat, vaig comprar immediatament i penso llegir de nou – quelcom que penso he fet tres o quatre cops, de fet tinc varies edicions - . Nomes hem va costar tres euros. Així de barata es de vegades la màgia.

Como sobrevivir en los restaurantes y disfrutar en el intento

40 años en la cocina,

retrospectiva  

Mi primer libro

Siempre quise ser escritor.  Lo tenia tan claro, y tan pronto, que en mi primer carnet de identidad, a los catorce o quince  años,  en la casilla de profesión, no tuve la mas mínima duda al poner : escritor. Aun recuerdo la cara  de escepticismo que me puso el funcionario policial —Escritor?— preguntó, —Si, escritor— respondí con una sonrisa  de autocomplacencia total. De hecho, ya había hecho mi primer verano en la cocina, pero era una trabajo temporal, o al menos eso creía en aquel momento, además, a aquel tipo,  tampoco le importaba lo que yo hiciera con mi vida.  Por eso, cuando tuve mi primer libro entre mis manos, fui tan feliz. 

Hacia tiempo que publicaba artículos y reportajes en distintas revistas; de hecho ya a los quince años había escrito y publicado algunos textos en la revista Ancora, semanario de la Costa Brava,  divagaciones varias sobre la vida i el mundo de adolescente comprometido, textos que no resisten en forma alguna una relectura actual.  Pero un libro, con mi nombre en la portada, eso era alcanzar por fin , quince años después, el objetivo indicado en mi primer DNI. O al menos, así me lo parecía entonces, y me lo parece ahora. Me hubiese encantado escribir y publicar una gran novela, una ficción enorme con multitud de personajes y  una  compleja trama llena de situaciones; aun lo deseo, pero finalmente, y por lógica, mi primer libro hablaría de cocina. Eso si,  no iba a ser uno cualquiera, un titulo mas que transitara discretamente por las librerías; tenia que ser algo nuevo, sorprendente, distinto, un libro que a nadie antes se le hubiera ocurrido, o al menos, que no hubiera publicado. Era muy difícil, pero lo conseguí.

En los ochenta llego la revolución de la nueva cocina, aquella que catapulto a los cocineros muy por encima de sus recónditas y olvidadas cocinas, hasta la popularidad absoluta y gran notoriedad social.  De repente ser cocinero, era lo mas,  estaba de moda, tanto, que hasta algunos que jamás habían pisado una cocina, de repente aparecían vestidos con impolutas chaquetillas blancas de cocinero.  La nueva gramática culinaria se extendió por todos sitios cambiando las cartas de los restaurantes y la forma de entender la cocina. Algunos interpretaron estas nuevas formulas a su manera, con mas o menos fortuna, y otros, demasiados, las usaron de coartada para servir en sus mesas platos abominables.  

Me propuse explicarlo todo. Y de paso, también como funcionaban los restaurantes; las interioridades, la trastienda. Quería que los lectores supieran lo que ocurría cuando el camarero llevaba su comanda a la cocina, como se organizaba el trabajo, como se relacionaban camareros y cocineros, como se le ponía nombre a los platos, que era un cocinero, un chef , un maitre, que mas personajes habitaban los restaurantes, de donde venían y sus funciones,  etc… También unos consejos de cómo acertar al escoger restaurante, que prevenciones y consideraciones había que tener para hacerlo, como evitar a los farsantes i o los fraudes.  Fui el primero en explicar estas cosas, y otras en un libro, y además, con sentido del humor.  El libro lo publico la Editorial Dictext de Barcelona en el año 92, y se tituló “Como sobrevivir en los restaurantes y disfrutar en el intento” Titulo que evidentemente buscaba llamar la atención del lector y que medio copie de un libro que un par de años antes  había sido un autentico betseller : “Como ser mujer y no morir en el intento”, de

Carmen Rico Godoy,  i el año anterior había servido  de guion para una película del mismo titulo dirigida por Ana Belén y protagonizada por  Carmen Maura, que lleno las salas de cine. Estaba clarísimo, un libro que podía ser polémico, con un titulo así, iba a ser un gran éxito, me haría rico, y famoso, pero rico sobre todo.

No fue así. Mi primer contacto con la industria editorial fue prácticamente un fracaso. A pesar de una buena repercusión mediática, el libro se vendió poco, o al menos, eso me dijo el editor. Tan solo  unos cientos de ejemplares de los que cobre el diez por ciento, apenas una propina por haberme pasado varios meses escribiendo. Fue un autentico desengaño, un baño en la cruda realidad de industria editorial. Curiosamente, nueve años después, el chef norteamericano Anthony Bourdain , publico “Confesiones de un Chef”, un libro muy parecido en su concepto al mío, eso si, con un lenguaje mas grosero y contenidos mas explícitos,  y el tipo se hizo millonario vendiendo millones de ejemplares en ingles, y en el resto del mundo.  

Sin embargo, pasado el desengaño inicial, me quedó la satisfacción de haber cumplido mi sueño de ser escritor, aquel que había apuntado en mi primer DNI y que había hecho sonreír con sorna un funcionario policial. La sensación de tener entre mis manos la suavidad brillante del guaflex,  el olor de la tinta y el papel  nuevo, el olor de un sueño cumplido. Ya era escritor de verdad.

40 Anys a la cuina

Setmana passada vaig fer 53 anys, i com que vaig entrar per primer cop a una cuina amb 13, vol dir que fa 40 anys que faig de cuiner. Son molts anys per qualsevol cosa relacionada amb la vida d’una persona, quasi la midat,  seguen mitjanament optimista. El que tenen els números rodons es això, que son contundents, 40 anys !! . Penso en la primera cuina, fosca, a segons quines hores tenebrosa, amb totes taules de fusta i els fogons de carbó, un xef sempre empipat que em feia fregar la cuina cinquanta vegades al dia. Després un altre cuina, i un altre , i un altre, de carbó, de gasoil, de gas, d’inducció ..., quasi sempre vora la mar.  Aprenent, ajudant, cuiner, cap de partida, segon i pam : xef. A partir d’aquí, l’historia continua per diversos i diferents hotels i restaurants, alguns de propietat i altres, la majoria, no. Al 86 vaig guanyar el campionat d’Espanya de Salses al Palas de Madrid; al 92 vaig publicar el meu primer llibre, “Como sobrevivir en los restaurantes y disfrutar en el intento”, primer assaig humorístic sobre el mon culinari publicat en espanyol;   al 93 vaig ser el primer en organitzar unes trobades entre els  millors xefs de Girona, i el trofeu “Tallant d’Honor de la Cuina Gironina”;  a l’any 2000 vaig publicar el meu segon llibre, “Girona Cuina a Cuina” , que va obtenir el premi al millor llibre de cuina escrit en català al Gourmand World Cookbook Awards.  Vaig ser cuiner de castells i palaus, i vaig ser el primer a Girona en crear sinergies entre el mon de la musica i la cuina, jazz, opera; vaig ser col·laborador habitual de la majoria de revistes especialitzades de l’època, Gourmets, Sobremesa, Restauradores .... Uff, moltes coses, 40 anys de foc.

La cuina ha canviat molt, les instal·lacions, i el que es cuina en elles. Els cuiners de la meva generació hem tingut la gran sort de viure el que ha estat  tal vegada un dels períodes mes intensos de la historia de la cuina, nomes comparable potser amb el que va ser l’era Escoffier i la creació de la cuina moderna tal com avui l’entenem. Vaig viure l’arribada de la nova cuina, vaig entrevistar, mentre cuinava amb ells,  per la revista Restauradores  als grans màsters d’aquell univers, tipus com Jacques Maximin o Alain Ducasse, entre altres, i entendrà  que la meva cuina tenia que anar en aquella direcció. A finals del 80 es desencadena la folia per la cuina, els cuiners som la pera, i comencem a sortir per tot arreu. Un dia, després de  un dinar, o un tast de vins, no recordo, l’amic Joan Roca, que feia poquet havia obert el celler amb el seu germà Josep ( tots dos personatges fonamentals en la cuina catalana ) hem va presentar un noi de la nostre edat que es deia Ferran Adrià.  Tot va canviar a una velocitat estremidora. Un altre moment fonamental per mi, decisiu, transformador, va ser el descobriment de la consciencia culinària nacional, com un fet identitari propi de la nostra cultura, sentir-me cuiner català, empordanès. La clau de volta va ser Jaume Fabrega i la seva obra gegantina sobre la cuina catalana en la que  vaig endinsar-me  fins quedar embegut  d’ella. 

I amb això estic, cuinant, ara des de el restaurant Rosa dels Vents del Salles Hotel Cala del Pi, un lloc meravellós sobre el mar, que es el quart  hotel de cinc estrelles en el que faig de xef. Qui ho havia de dir ! si hem veies el meu pare, que també era xef, estaria ben content, orgullós,  segur;  per ell, no hi havia res millor al mon que ser cuiner. No se que dir, segurament es una afirmació exagerada, tot i que us puc garantir, que el fet de ser cuiner, va mes enllà de un fet purament professional,  pro aquí continuo, després de 40 anys. 

La ultima chuleta

Si cualquier parte del cerdo es apetecible de una u otra forma,  la chuleta es con toda probabilidad la que mas espacio ocupa en el recetario domestico. Ya sea en su forma original o despojada de su hueso, en forma de lomo,  su presencia en la carnicería es siempre destacada. Lo cierto es que se trata de una pieza suculenta, deliciosa, siempre y cuando, eso si,  este cortada y cocinada debidamente.  Hay que evitar a toda costa esas chuletas raquíticas cortadas a maquina, alineadas en los cofres frigoríficos de las grandes superficies.  La chuleta de cerdo ha de ser gruesa, contundente, pesada. Las mejores son aquellas que se acercan  al cuello,  la de los dos colores, que así lapiden los entendidos.

Asada en la parrilla, salteada en la sartén o a la plancha, con el fuego bien vivo que dore la carne conservando los jugos interiores, y sazonada con ajos, cebollas, chalotas,  tomillo, romero , laurel, cerveza, vino , sidra etc, que duda cabe que es un bocado suculento en su falsa humildad.  Por alguna razón es una delas comidas favoritas del gran gourmand Homer J. Simpson, junto con los donuts, las hamburguesas, los cacahuetes tostados con miel,  y cualquier otra cosa que engorde. De hecho, hay un capitulo titulado "La ultima chuleta" en la que Marge se emociona  cuando Homer le cede la ultima chuleta de la bandeja. La entiendo perfectamente !!

http://www.foxtv.es/series/lossimpson/videos/la-ltima-chuleta