Us he parlat sovint sobre les flors, els seus colors, les seves aromes, les
seves propietats culinàries i sobre tot, el mes important, la forma en que incideixen en l’estat anímic
del contemplador, en el nostre cas concret, en el mon mes espiritual, creatiu
del mestre cuiner. La seva presencia al paisatge, ja sigui domèstic o
silvestre, delimita amb claredat la gramàtica culinària en un paradigma
estacional, fent visible i evident, el moment exacte del calendari gastronòmic.
Així, per exemple, sabem, nomes contemplant un prat florit, que la primavera ha
esclatat a tot arreu i aportarà tota una nova filosofia a la cuina. Hem parlat
dons molt de les flors, sobre tot d’aquelles que mes immediatament classifiquem
com a culinàries; com la flor de la
farigola, de l’espígol o del romaní; hem
parlat també de les flor com promesa de metamorfosi gastronòmica, com les dels
fruiters, les blanques immaculades del ametlles o les blaves iridiscents de alguns presseguers, o la poètica flor del
cirerer, o d’aquelles que directament menjarem, cuinades o no, com els badocs,
els pensaments o les calèndules. I si us he parlat amb tant èmfasis sobre la
relació entre flors i cuina, com podia deixar de parlar-vos, de fer vos
coneixedors, de les virtuts gastronòmiques de la que es, sens dubte, la reina
del jardí ?, la rosa.
En el llenguatge universal de les
flors, les roses representen una gramàtica emocional que depenent dels seus
colors, parlen dels sentiments que volem expressar a les persones a qui se les
regalem. Que dir de la vermella rosa del enamorat, la nostre rosa per
antonomàsia, la rosa de Sant Jordi, de la rosa blanca, que en brodat ramet enalteix la núvia, la rosa rosa que es regala per
amistat sincera o la groga que es
regalen els adolescents.
A la cuina les roses també tenen el seu receptari. Important la seva aroma en els dolços del món àrab, pastissos, cremes, gelats i sorbets, I que dir de les guatlles embolicades en pètals de la pel·lícula "Com aigua per a la xocolata", del llibre del mateix nom de Laura Esquivel, una recepta que s'ha de fer i provar.
A Cala del Pi no ens mengem les nostres roses. Tan sols ens les mirem, les mirem molt, les mirem tots. Deixem que ens inspirin, ens exalti’ns els sentits nomes passar prop d’elles. Els rosers al costat de l'entrada, unes roses oloroses que semblen esclatar com petits sols competint amb el seu perfum amb els propers gessamins, i els rosers del jardí, tots ells plens ara de petits capolls, roses perfectes i roses obertes de bat a bat com gerros d' saló, roses a ran de mar, que sembla, si es que pot ser, que fan una olor diferent de les de terra endins, mes intensa, quelcom mes silvestre, mes salvatge. Deu ser, l’aire de la Costa Brava.