Cuina monàstica, les receptes del nostres monestirs

Un altre  llibre de Jaume Fàbrega en molt poc temps, I això , es una gran noticia per la salut cultural del nostre país, una mostra mes de que no tot esta perdut. En aquest cas, es tracta d’un apassionant llibre que recull no nomes les receptes, si no la manera d’entendre la cuina, la gastronomia dels monjos del nostre país i dels països veïns. I tractant-se de un treball de Jaume Fàbrega, es evident que no es tracta pas de un simple recopilatori, ni molt menys, si no d’un llibre molt complert que ofereix a l’hora, una gran informació sobre la manera de fer de les diferents ordres monàstiques, la seva relació amb el territori i la gent dels pobles i l’influencia dels seus receptaris, coneixements, en la cuina catalana de l’època i per tant, també en l’actual.  Per suposat, també troben un bon recull de receptes, i es interesant,  sorprenent, descobrir com de be s’alimentaven tota aquesta gent, en teoria austera  i pobre! De totes formes, això es quelcom que hom ja sospitava,  o intuïa.

El mon dels frares sempre m’ha interessat; recordo quant de vailet, corríem amb els amics de col·legi per el monestir de Sant Feliu de Guíxols, mencionat varies vegades al llibre de Jaume, i pujaven d’estranquis a la torre del fum per unes escales de fusta vella, a tocar les campanes. Tenien el temps just per sortí corrents abans no arribes el capella ! Mes tard, llegint Las Ruinas de mi convento,  de Fernando Patxot, vaig acabar d’afeccionar-me a les histories de monjos, totes elles, des de les mes fosques, com El nom de la Rosa, fins a les sentia mes properes, com l’ultima que a entrat a la meva biblioteca, ara fa un prai  d’anys, Rere els Murs, un obra deliciosa de la Núria Esponellà.   L’obra den Jaume Fàbrega, Cuina Monàstica, d'Editorial Mediterrania,  m’ha portat de nou cap a aquest mons de pedres velles i histories apassionants, i ho ha fet des de el mon de la cuina, que es el meu habitat natural, que mes puc demanar?. 

Llegendes de mar de la Costa Brava

En pocs dies, han arribat a les meves mans dos magnífics llibres que comparteixen escenari: la Costa Brava. Primer va ser el de en Jaume Fàbrega, La Cuina marinera de la Costa Brava, del que ja vaig parlar en el seu moment i que el proper dia 30 d'abril, tindre el plaer de presentar-lo al Museu de la pesca de Palamós, el segon llibre, es d’en Miquel Martín, i es titula Llegendes de mar de la Costa Brava, i vaig tenir el plaer de assistir a la seva presentació a la Biblioteca Mercè Rodoreda de Platja d'Aro. 

Sirenes, monstres, mariners perduts, tresors, amors incondicionals,  pirates i contrabandistes composen els protagonistes de aquestes llegendes, que com bon empordanès, sento tan properes.  En Miquel Martin ha fet una gran tasca de recerca retrobant moltes d'aquests llegendes, escampades sovint en la fràgil memòria de la gent gran, i incorporant d'altres que eren inèdites en el mon editorial. En tot cas, totes elles composen un veritable tresor que no ens podem permetrà el luxe de oblidar, per que sense cap mena de dubte, formant part inherent de la personalitat dels pobles que habiten la Costa Brava, la gent del mar, i els de terra endins, tots ells, tocats per la tramuntana que ha forjat la seva manera de ser i entendrà la vida.  

Un llibre fascinant que començo a llegir amb entusiasme i que us recomano a tots. Últimament, m'estic retrobant amb aquella Costa Brava de quant era vailet, la que vaig descobrir un estiu qualsevol navegant amb els Creuers Turístics des de Sant Feliu fins a Tossa de Mar, a on el meu pare Esteve,  feia de cuiner en un gran hotel, d’aquells que varen brollar per centenars als anys seixanta, una Costa Brava que sobre tot des de l’aigua en sembla inhòspita, salvatge com el seu propi nom indica, i que jo  somiava en viatjar-la a bord del Nàutils, amb aquell, en Nemo .... 

El salmó, un nòrdic sofisticat

Els cuiners que tenim una edat, hem viscut en primera persona la popularització del salmó. En un temps, els salmons apareixien només a  les grans cuines professionals, sobretot les  dels hotels;  aquells establiments luxosos que feien del receptari de Escoffier,  la seva forma d'entendre i interpretar la cuina. Recordo amb certa nostàlgia,  uns salmons enormes, com míssils balístics, despullats de la seva pell i regularment escalopats sobre un sòcol d'amanida russa, disfressats  amb un vestit de gelatina transparent. Bellavista, es deien,  com les llagostes o llamàntols, una forma de posar mariscos cars i peixos llustrosos, sobre aquells bufets esplèndids que adornaven els luxosos menjadors.

També recordo aquelles besugueras enormes, allargades com taüts de coure estanyat, que pesaven com camions quan tenien al seu interior els salmons i els seus  brous de cocció. Peces luxoses de bateries enormes,  que penjaven sobre la paret,  reflectint en els seus coures rogencs,  les flames de la cuina de carbó, que els devoraven dia a dia;  bateria caríssima,   que els marmitons fregaven contínuament amb ungüents estranys, abrasius,  fins fer retornar qualsevol brillantor que s'hagués perdut sobre els fogons. Aquelles saltejadores, pots i cassoles, parlaven francès en una cuina extinta que començava a canviar, a renovar-se, ha parlar en altres idiomes i a fe us d'un altre costumari culinari.

Les piscifactories han democratitzat el salmó fins límits inimaginables, de manera, que ha perdut el prestigi gastronòmic que un dia va tenir. Les grans superfícies, sobretot, han fet d'aquest bell animal producte de consum massiu,  fins al punt, que avorreix a molta gent. Només quan el salmó és fumat, reté certa categoria i ostentació, la suficient per seguir sent un plat de festa. Tot i això, malgrat aquesta massificació, el salmó segueix sent un gran peix, suculent i sucós si es cuina adequadament, i perfectament apte per a l'elaboració de les més exquisides receptes.

Només cal fixar-se una mica en ell  per reconèixer el luxe salvatge dels mars mes freds,  el record del seu origen nòrdic,  que es reflexa en  la seva pell acerada, brillant com una vestit de lluentons per cap d'any, la seva boca ferotge de depredador.  Y un cop despullat sobre el plat, es veu la sofisticació del seu exotisme quotidià i amb una carn tan atractiva i suggerent, tan important i diferent, que fins i tot, dóna nom al seu color. 

El turbot, deliciosament mandrós

El turbot és el més mandrós dels peixos de la mar. Si penséssim detingudament,  en una forma anatòmica idònia per suportar una forma de vida el més assossegada possible, no ens allunyaríem massa del concepte romboïdal del turbot. Tota la seva anatomia està dissenyada per romandre completament plana sobre els fons sorrencs. De tal manera, que només els ulls superposats, i la boca decantada, com el somriure macabra d'una màscara monstruosa, recorden que el turbot,  és un ésser viu que roman, en la seva aparent apatia, a l'aguait constant de les  confiades preses.

I és que la mandra del turbot arriba fins i tot a  dissenyar la seva forma de caça, al  descuit, aguaitant des de la seva immobilitat absoluta,   aquells peixos o crustacis incauts, que passen sobre el  gest malcarat  del turbot, que en una fracció de segon, salta com una molla i captura a la seva  sorpresa presa. I Després, de nou, la placidesa, el camuflatge perfecte de la calma, de la invisibilitat. És per això que el turbot és el millor dels peixos de granja, de piscifactoria. La vida a la gàbia, amb l'aliment que cau regular i dòcilment sobre la seva boca, és la felicitat absoluta per a un peix que fuig del moviment natatori, de l'esforç del desplaçament. És el turbot domèstic doncs, un gras feliç i suculent, que fa de la seva grassor , autèntica joia gastronòmica.

I és aquesta mateixa grassor, en forma de deliciosa gelatina incrustada sota la pell rugosa, o entre les espines cartilaginoses que l'envolten, la que planteja al cuiner una qüestió fonamental: cuinar l'animal amb les seves espines, sencer o com a màxim trossejat en rodanxes gruixudes, esplèndides,  o cedir a la temptació de la nova cuina i servir-lo desproveït de la dificultat de les seves espines. Finalment, la solució més correcta sembla la intermèdia;  retirar les espines, però deixant la deliciosa i blanca  carn del turbot,  perfectament vestida amb la seva pell. Això, a la cuina pública i refinada, en la domèstica, la qüestió ni es planteja: el turbot es menja sencer i les seves espines, es xuclen una a una, amb plaer i golafreria. 

San Pedro, un pez mas que santo

Según el evangelio de Mateo, San Pedro, cumpliendo instrucciones de Dios,  saco del agua uno de estos peces y le extrajo de la boca una moneda de oro para pagar los tributos romanos. Al hacerlo, dejo sus huellas en el costado del animal y a partir de entonces, este  pescado, tomo su nombre.  Yo, lo sacado de la pescaderia, y aunque no he encontrado en su interior ninguna moneda, lo cierto es que este pescado es una joya en si mismo, y su degustación una vez pasado el tamiz de la alquimia culinaria, es un autentico regalo para el paladar. Como otros peces deliciosos, su aspecto extravagante, no es mas que un engaño, ya que una vez cocinada, su carne, blanca y suave, es una de las mas   delicadas y sugerentes de entre todos los peces.

El San Pedro navega como ingrávido en los laberintos rocosos mas profundos, con todas sus aletas bien alertas como antenas y la boca gigantesca abierta como una amenaza permanente.  Como un autentico monstruo galáctico en el espacio marino.  

Corball, un malcarat exquisit

El corball és un peix d'aspecte rude i malcarat. Lluny de l’elegància lluenta de llobarros o orades, o de la vistositat acolorida de pagells i déntols, el corball es vesteix d'un gris terrós i trist que el fa semblar, equivocadament, un peix de segona categoria, marginal, de raval marí, sense un valor estètic que faci  entendre la seva veritable posició entre els peixos de la nostra costa. I és que el corball, malgrat la seva fosca aparença, és un dels colossos dels nostres mars, i la seva, cada vegada més escassa presència,  en els taulells de les peixateries, fa que la seva aparició en les cuines sigui sempre motiu de festa gastronòmica.

I és que el corball és probablement el millor o un dels millors peixos possibles a la nostra cuina. Deia Josep Pla que de tan bo que era, fins i tot  havia perdut el gust de peix; curiosa definició, que tot i això,  respon al fet que certament, el gust de la carn del corball , fins i tot la seva textura, és sensiblement diferent a la d'altres congèneres marins,  també molt apreciats, i això fa que la seva degustació, sigui una autèntica experiència gourmet.

 

Imagino al corball nedant solitàriament,  amb cara de pocs amics, i una ganyota groga a la boca, cercant  alguna presa, o potser, només brega,  com un perdona vides de barri marginal. 

Nuestro salvaje madroño

No es nuestro madroño un árbol domestico, de jardín. Aunque esta plantado y enraizado junto a la verja, entre un naranjo enano y un melocotonero voluptuoso – del que ya hablaremos otro día -  es evidente que no olvida en ningún momento, que sus orígenes son distintos al de  sus compañeros del jardín. Efectivamente, no  fuimos a buscarlo  a ninguna gran superficie, ni tan siquiera a un garden center especializado. Como otros árboles o arbolitos del jardín, matorrales, y numerosas plantas, su origen es silvestre, de alguno de los numerosos bosques que afortunadamente, tenemos tan cerca de casa. La idea es reproducir en nuestro jardín, ese paisaje tan cercano, tan íntimo, en unas proporciones humanas, a nuestra medida;  un lugar en el que recrear las sensaciones del bosque perdido, aquel bosque salvaje e indómito que acogió nuestras aventuras infantiles.

Pero esta claro que la participación del madroño en nuestro  proyecto no es ni muchos menos que entusiasta. Y lo demuestra activamente en su manera de crecer, lentamente, con una parsimonia calculada completamente ajena al ímpetu de sus congéneres silvestre. O también en su tacañería  a la hora de ofrecernos sus deliciosos frutos rojos, tan solo un par de puñados por temporada. La suya es una actitud distante, arrogante tal vez,  con sus ramas mas altas que parecen buscar, tras las rejas que lo contienen, aquel horizonte boscoso del que fue arrancado en su niñez. Hace tres Navidades, decidimos vestirlo de luces, hacerle participe del calor familiar, de la magia navideña. Cuando estaba entre las ramas mas altas de su copa, subido en una escalera oscilante, colocándole ciento veinte bombillitas de colores, el madroño debió pensar que aquello era demasiado, y si contemplación alguna, me golpeo con su rama mas gruesa,  de forma que tras perder el equilibrio, caí violentamente envuelto entre cables de colores, sobre mi mujer, que sujetaba la escalera tratando de evitar una catástrofe predecible. Contusionados los dos, decidimos aquella tarde,  desistir en domesticar aquel árbol salvaje.

Que distintos son en cambio los madroños silvestres, con que bondad hacen mas acogedores los bosques, y con que gracia y alegría  jalonan caminos y senderos;  sobre todo cuando el frio del invierno hace brotar sus frutos rojos, cerezas del bosque,  que adornan sus ramas convirtiéndolos en  auténticos arboles de Navidad.  Su presencia es entonces  evocadora de la generosidad del bosque y la vida que contiene. Y sus frutos rojos, llamativas golosinas silvestres para saciar los apetitos salvajes de los animales, y  golosa recompensa de excursionistas ocasionales  y buscadores de aventura.

Nuestro madroño salvaje, en su aparente indiferencia,  añora aquel bosque en el que floreció por primera vez.  Es fácil sentarse bajo sus ramas, y mirando sus verdes hojas,  jugar con el aire triste de cualquier tarde invernal,  dejarse arropar por el melancólico  recuerdo,  de un bosque perdido en algún momento  en el tiempo entre la infancia y la juventud, en el que el buen salvaje de Rousseau, se convirtió, casi de repente, y seguramente sin poder evitarlo, en el Leviatán de Thomas Hobbes.